Existeix un mite al voltant dels grans compositors de música, on es diu que com més geni més bogeria. Aquest és un article que parla sobre el desequilibri d’alguns compositors, i si, molts dels grans patien fortes crisis psicològiques, però crec que això no fa que fessin el seu gran treball.
Jo em quedo amb una frase de la introducció que diu que tot és relatiu, ja que per exemple el més gran JS Bach era una persona totalment “cuerda”. No obstant, és un tema d’opinió després de llegir-se l’article. http://www.filomusica.com/filo83/fantasmas.html
Són moltes les sensacions que em passen pel cap a l’hora de mirar aquestes fotos. Unes sensacions la veritat, molt bones. Sempre he pensat que l’auge més importan de la meva infància i pre-adolescència es trobava a la coral Xeremell. Allà hi vam viure multitud d’experiències, molt enriquidores, quan penso en quan era nen… sempre penso en com m’ho passava de bé a la coral.
Justament, aquestes fotos són de la millor època… teniem uns 12 anys… jo ja començava a crèixer.. cal fixar-se amb el de la meva dreta en la foto que surtim 4 i que ara és més alt que jo. També hi ha la que vam escenificar la cançó Lithium de Nirvana, un gran dia.
Però bé, reconec que m’ho vaig passar de puta mare, jo i els elements que surten a les fotos.
No sóc especialista en comparacions, ni molt menys les musicals. Però això que poso és una de les músiques que m’agraden més, l’Aria i la primera variació de les “Variacions Goldberg” de Johann Sebastian Bach. Estan interpretades pel mateix músic, un músic que passarà a la història segurament per com tocava, per tot el misticisme que l’envoltava i pels “fans” i pels “no fans” que tenia. Jo reconen que m’agrada molt.
Vull tornar a escriure al blog. I no sé perquè. Però tinc la intenció, no sé que hi posaré… però bàsicament el mateix que sempre. Potser coses noves. Més meves i dels altres.
Després de molts somnis, moltes suposicions, moltes hipòtesis… per fi… tinc un linux amb internet a casa. Feia molts anys que somniava aquesta possibilitat, també cal a dir perquè en anys anteriors veia molta incompatibilitat en l’ús del windows i el linux. Però ara ja ho tinc, he aconseguit una cosa que feia molts i molts anys que volia.
Tot va començar quan vaig llegir que hi havia la possibilitat d’instalar un linux a partir d’un windows amb un programa que es diu Wubi. També vull dir que abans no tenia router hi tenia que fer mils de coses perquè m’anés internet.
Però ara ja està, estic amb Ubuntu i molt content de no fer servir Mocosoft (tot i que per altres coses l’haig de fer servir).
L’altre dia em vaig acabar un llibre fascinant, Norwegian Wood de Haruki Murakami, en català no sé perquè i sempre ho fan i no m’agrada gens… l’han traduit amb el títol de Tòquio Blues.
Vaig trigar bastant temps en llegirme’l, intentava llegir expresament amb lentitud cada paraula i cada lletra. Des del moment que el vaig començar aquell llibre em va enamorar, alguns cops em deixava la pell de gallina. Relata d’una manera molt especial i aparentment simple (encara que no en té res) el dia a dia d’un estudiant de la universitat de Tòquio, on està envoltat per una història d’amor i a partir d’això les circumstàncies que li van passant. Aquest amor que pateix està explicat d’una manera molt i molt genial, se li combina (al personatge) les poques ganes de fer res, pensaments entorn la vida, l’impossibilitat de dessarrelar-se de l’amor, en fi… la condemna llarga i pesada d’un amor impossible, tot i que ell no ho veu. La seva vida es va desgraciant mica en mica per causa del seu augment d’amor, tot i que les circumstàncies li afavoreixen puntualment.
Vull recomanar aquest llibre a tots els amants de la literatura, un llibre que fa pensar i a mi em fa volar, on em vaig sentir identificat en alguns moments.
A partir d’ara, Haruki Murakami passarà a ser un dels meus escriptors capdavanters…
Diumenge. 18:47 de la tarda. Com sempre, tornant de fer el cafè m’he le de trobar. Però avui me l’he trobat en un lloc on no me l’esperava. A la porta del Penguin. El Penguin és el bar on anàvem abans quasi cada dia, on ara ja ha perdut el seu encant… i ha canviat molt l’ambient… fins al punt de trobarme el gall. He deduit que el seu amo, fidel a la cervesa (i que ho vai comprobar un dia on es va dirigir cap a mi), restava a l’interior del bar i tenia el gall a fora, fent de vigilant.
Avui li he fet una foto, i com sempre, m’ha tornat a fer molta gràcia… no sé perquè, em foto a riure quan vec aquest gall pel carrer. Desitjo trobarme’l en més situacions còmiques.
